divendres, 21 de maig del 2010

El somni (Part 2)

Tot fosc... Enmig d’un túnel... L’escena em resulta familiar però no caic de que em sona. No, sí que ho sé, però em fa por adonar-me’n, és bastant semblant al meu somni. Altre cop “somni” i no “malson” i de nou no sé explicar el per què d’aquest terme tant poc adient. Com si algun poder superior s’hagués assabentat de que m’havia adonat de la similitud amb el somni –sant tornem-hi que no ha estat res- de sobte s’encén el llum del primer vagó. Del primer vagó? No? No ho sé. No entenc el que passa. Per què s’estan il•luminant els vagons amb tanta rapidesa? No. Per què la llum es desplaça d’un vagó a un altre, deixant l’anterior en la foscor que es trobava fins fa uns moments?

Deu fer uns cinc minuts que la llum s’ha quedat parada en el penúltim vagó, però, encara que ja fa més de vint minuts que el metro està aturat i que pels altaveus no s’ha dit res referent a aquesta averia, totes les persones que veig es veuen normals, com si no passés res d’estrany, com si el metro funcionés normal i no portessin quasi mitja hora parats en un túnel, tampoc sembla que s’hagin fixat en l’estrany comportament de la llum, talment com si tots els llums estiguessin encesos i no s’haguessin apagat en cap moment. No puc més. Aquesta normalitat dins de l’anormalitat amb que em trobo és insofrible.

Llum movent-se... Un metro parat durant quasi tres quarts d’hora sense que ningú sembli adonar-se’n... Un somni que se’m repeteix cada nit des de fa mesos... Només jo, un noi normal, és conscient de tot el que passa... Sembla l’argument d’un anime bastant dolentot. Només falta que ara aparegui una criatura sobrenatural, que m’expliqui que sóc l’únic que pot salvar el món d’una catàstrofe apocalíptica, per saber que finalment el meu malson ha canviat. Ei! He dit malson?

- Sí, has pensat malson.

Què ha estat això? M’ha semblat escoltar una veu dins del meu cap. Sembla talment l’escena del principi d’algun videojoc.

- Sí, ho sembla realment. Però no ho és pas.

Ai mare! Hauré jugat massa a la consola? No, espera! La veu ha dit que no és el que sembla. Llavors, què és?

- Si fos un videojoc qui et parlaria seria un déu antic que ha estat derrotat i que t’ha escollit perquè acabis amb qui l’ha vençut i, així, assegurar-se que el seu assassí no pugui destruir el planeta. Sinó és això, què creus que deu ser?

No pot ser! He tornat a escoltar la mateixa veu però no hi ha ningú especial aquí, al meu costat! Què ha dit? L’escena típica d’una èpica aventura per salvar el món... El contrari seria... No! No pot ser! El monstre mata a l’heroi abans que sigui elegit per una força superior.

- Quasi l’encertes, però no. No. No sóc un monstre. Sóc el dimoni.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Benvolgut lector, espero que et sentis lliure per fer qualsevol comentari i que no t'estiguis de fer-lo.

Gràcies pel temps que m'has dedicat!

Sora