dimarts, 22 de setembre de 2009

Una nit qualsevol

Assentada en la seva còmoda cadira amb respatller, sense ell ja faria temps que tindria l’esquena destrossada, davant de l’ordinador, aquell magnífic invent que l’havia atrapada des de feia poc més de mig any, hi havia una noia d’uns quinze anys. Era alta per la seva edat, duia uns texans ajustats que li allargaven unes cames que ja eren llargues de per si, la part superior del seu cos estava amagada per un top que li marcava perfectament el que ella volia; aquell cos que posseïa capaç de fascinar a qui el veiés, fos nen o nena, noi o noia, home o dona. La seva cara arrodonida era l’habitatge d’un tresor que la feia preciosa i plena d’una vivesa contagiosa; els seus petits ulls arrodonits blaus com el mar d’un fabulós migdia d’estiu. Eren acompanyats per unes pestanyes tan corrents que els feien encara més especials i per un nas petitó que la feia semblar la nena que ja no era. La seva cabellera morena li queia, talment com si fos una cascada salvant un buit d’uns quants metres, cap a l’esquena donant-li un aire encara més atractiu que es completava amb el seu somriure somiador i aquella mirada de nena bona que no ha trencat cap plat però amb una brillantor que et fa pensar si no se’n recorda d’aquell que deuria trencar un dia.

- Neus! A sopar!

- Ja vinc!

Cap de les dues s’ho creia, la Neus pensava estar-s’hi una estona més a l’ordinador i la seva mare sabia que encara l’hauria de cridar un parell de cops més, però ambdues repetien cada dia aquesta rutina com si fos una tradició heretada de vés a saber quantes generacions. Ella no podia anar-hi, ja quasi s’havia descarregat el tràiler de l’última pel•lícula del seu actor preferit i, com és natural, no podia esperar a acabar de sopar per veure-ho, ja feia tant de temps que seguia totes les notícies d’aquesta que ara que per fi podia veure les primeres imatges en moviment no podia endarrerir més aquest moment.

- Neus! Vine ja a sopar o no et deixaré veure la tele havent sopat!

- Ja va mare, ara vinc, només un moment que apago l’ordinador.

Sí, per fi s’havia acabat de descarregar. Tres minuts i mig més tard, després de veure’l i comprovar, com no podia ser d’una altra manera, que la pel•lícula seria la millor de l’any.

- Verdura? Ja en vam menjar ahir.

- Ja, però se n’ha de menjar tres cops a la setmana.

- Depèn, mare, he llegit en una revista que la verdura pot ser substituïda per...

- No comencis! Aquestes revistes que llegeixes estan plenes de ximpleries i fan més mal que bé. La dieta de sempre és la millor.

- Però..

- No comenceu! – les va tallar en Pere que ja sabia com acabava aquella discussió, que pràcticament era diària-. Tu, assenta’t a taula i comença a menjar que ja fa una bona estona que t’ha cridat la teva mare.

Va transcórrer el sopar amb tranquil•litat, bé va haver-hi un intercanvi d’opinions contràries, però, com sempre, gràcies a la mà esquerra i l’experiència que ja tenia, en Pere va posar pau ràpidament i no es va armar cap baralla.

- Per cert, ja has fet els deures?

- Sí, sí, ja estan fets – “ a veure si aquest cop s’ho empassa i no m’empipa gaire” va pensar.

- Fes-los! Aquest any acabes la ESO i t’has d’acostumar a estudiar cada dia que sinó l’any que ve, al batxillerat, no estaràs acostumada a treballar i segur que et ficaran molts deures. A més a més, si vols ser veterinària necessites treure unes notes molt bones i no les que treus.

- Ja saps que mai suspenc i que jo sàpiga no he subornat cap professor.

Enfadada, com sempre que tenia aquesta conversa amb la seva mare, és a dir, com cada nit, va entrar a la seva habitació per engegar aquell artefacte imprescindible en la seva vida. Abans de tancar a la porta va tenir temps de sentir com parlaven d’ella els seus pares:

- No sé què en farem d’ella.

- No t’amoïnis per això, Marta, quan tenia la seva edat era com ella; mai feia els deures i ara mira on sóc. El curs que ve assentarà el cap i li hauràs de dir que aparti els llibres i surti a divertir-se.

- Tan de bo tinguis raó.

“Buf! Un altre cop la història que sóc pastadeta a ell” va remugar la Neus dins la seva habitació. “A veure qui està connectat? Oh! En Joan! Ja feia dos dies que no parlava amb ell. Ara em sentirà!” va dir-se un cop ja havia iniciat sessió. Va començar a parlar amb ell i uns quants més. “Quin invent més bo és Internet com s’ho devia fer la gent abans per no morir-se d’avorriment?” es meravellava.

El que no sabia és que en Joan tenia una opinió ben contrària a la de les seves amigues; per ell és una noia interessant, bastant madura que segur que no es comporta com aquelles nenes de la seva classe amb que s’ho passa bé però amb les que no es pot tenir una conversació sobre com va la vida o qualsevol altre tema personal. També la té per una bona amiga, tot i que només s’han vist un cop, viure a 4 hores de distància amb tren no facilita gaire el quedar un dia per anar al cine o a un bar a prendre qualsevol cosa, és una d’aquelles poques persones que es fan estimar i que es guanyen el cor d’un. En canvi, per la Carla és una amiga més, una noia molt simpàtica que ho sap tot sobre el famós/a de moda, amb qui compartir totes aquelles divertides anècdotes que viuen cadascuna amb les seves respectives amigues, així com l’últim capítol de la sèrie aquella que has de veure si no vols ser un bitxo raro. Tot i això, en Robert no la pot veure, la troba cursi, petita, estúpida, i, sobretot, pesadíssima, però no s’atreveix a treure-la de la seva vida, simplement espera que no li comenci a parlar.

Ja fa dues hores que hauria d’estar dormint quan en Josep li diu que se’n va a dormir i que passi una bona nit. Cansada, però sabent que demà li espera un bon dia en el qual compartirà les hores d’institut amb les seves amigues, a casa veurà alguna pel•lícula, navegarà per Internet parlarà amb tots aquells amics que ha fet gràcies a ell i, com no pot ser d’una altra manera, es barallarà amb la seva mare per qualsevol motiu, tanca la sessió, apaga el reproductor de música que li canta l’últim disc del grup del moment, apaga l’ordinador i, finalment, s’estira al llit on al cap de ben poc la son la recollirà i li regalarà aquells somnis que no pot complir o que potser l’endemà es compliran.

dissabte, 12 de setembre de 2009

Corrandes d'exili

No tenia res pensat per la Diada però poques hores abans que s'acabés el dia em va venir al cap un poema que vaig llegir per primer cop fa uns quatre anys quan em vaig haver d'aprendre una estrofa a l'institut però que de tan en tan em ve a la memòria i si algun cop em cau a les mans alguna antologia de poesia catalana acostumo a mirar si hi és i en cas afirmatiu me'l torno a llegir. No sé dir perquè però m'agrada molt, espero que t'agradi tant com a mi.

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

El poema és de Joan Oliver Sallarès (1899-1986) més conegut pel pseudònim: Pere Quart.