dijous, 17 de juny del 2010

El somni (Part 6)

Quin somni més estrany, realment estrambòtic. Però pel que veig m’ha servit per no aixecar-me excessivament tard. Més val que m’afaiti per si em trobo amb la Remei per l’escala o en el super. Un moment! Una persona que somia amb una persona que està destinada a ser un heroi que haurà de salvar de la humanitat però que abans d’assabentar-se’n i rebre els poders que li permetran complir amb el seu destí se li presenta el dimoni per matar-lo i així eliminar l’amenaça que li pesa a sobre. Després, la noia, molt diferent del noi, li passa el mateix en unes circumstàncies molt semblants.

Realmenha estat un somni molt interessant, molt. Espera Tsugumi Takagi! A partir d’aquesta història, si hi afegeixes una lluita immemorable entre dues faccions d’éssers sobrenaturals, per exemple entre déus i dimonis, en la qual els que volen protegir el món, o millor encara, l’univers, que així pot donar més joc, estan perdent i en veure que no poden guanyar per si sols busquen algú que, mitjançant els dons/poders que ells li atorguin, pugui plantar cara als dimonis o, potser seria millor, doncs la cruesa seria major, entretenir-los prou temps perquè mica a mica els déus puguin anar vencent als seus enemics. Però el mal, llest com ell sol i gràcies a uns poders que ningú, ni tan sols els déus, coneixen, s’avancen a ells i eliminen a aquells que havien d’acabar ajudant als déus. Sí, la idea és atractiva però si hi afegeixo que els déus, sense que els diables ho sàpiguen, creen o trien a un noi perquè descobreixi com s’ho fan per trobar i matar els futurs herois pot donar un fil connector entre les diverses morts. Per part dels diables, podrien haver donat vida a una jove perquè intenti descobrir com s’ho fan els déus per seleccionar els seus aliats. Però el que cap dels dos bàndols sabria és que els dos joves es van creuant constantment i sense sospitar res l’un de l’altre comencen a sentir quelcom d’especial.

Lluita entre el bé i el mal, misteri, amor i, a més a més, alguna paranoia que se’m pugui acudir. Això podria ser el proper boom del manga. Serà millor que truqui immediatament a en Takeshi Mashiro a veure si opina com jo i podem entregar un primer capítol al nostre editor per a la reunió de selecció del proper mes.

dimarts, 8 de juny del 2010

El somni (Part 5)

- N’estàs segura què es tracta d’això? Jo diria que no.

Sento veus dins del cap! Merda! Segur que estic al•lucinant per culpa de la calor. Va! Que arranqui d’una vegada.

- No t’estàs imaginant res. T’estic parlant.

I un altre cop! Aquesta calor és espantosa. Com és què ningú més sembla notar-la?

- Perquè ets especial. Els altres no s’adonen de res, per a ells el metro funciona perfectament. De fet, alguns d’ells han baixat fa unes quantes parades.

Delirant. Estic delirant. I no, no podia ser que en Johnny Depp em parlés. No! Havia de ser un desconegut que ni veig! Però, merda! Què estic dient? Si us plau que arranqui ja el metro, ja fa quasi tres quarts d’hora que s’ha parat!

- Ja t’he dit que funciona perfectament, només que per tu s’ha aturat perquè és així com es desenvolupen aquests moments.

Aquests moments? Què estàs dient? Merda! Estic parlant amb una veu que sento dins del meu cap! Segur que estic embogint.

- No estàs embogint i, de fet, has trigat molt a respondre’m.

Vinga Neus, sí, t’has tornat boja, admet-ho i segueix la conversa. Però qui deu ser ell? Per què és un home, no? Merda! Tant malament estic que no sé distingir si una veu es masculina o femenina?

- Ni una cosa ni l’altre, encara que em puc comunicar perfectament amb els humans.

Yuhú! Sóc una boja de cuidado segur que en realitat sóc una superheroïna que ha de salvar el món i d’un moment a l’altre rebré uns poders que no sóc capaç d’imaginar. Encara que segur que no valdran gran cosa. Merda! Fins i tot en la meva bogeria no tindré cap habilitat extraordinària.

- T’equivoques en algunes coses però en d’altres no. Llàstima, per tu, que la vida no sigui de color de rosa.

Estàs xalada Neus! Però tot i estar-ne la cagues. Merda! Encara que mentre aquesta bogeria que em passa pel cap no acabi amb mi, suposo que haurà estat una experiència curiosa.

- L’encertes en dir que és el final.

Merda! La veu que em parla dins meu em diu que és el meu final i ni tan sols sé qui m’ho diu.

- Jo crec que ho saps. A vegades els somnis poden dir més del que t’imagines, sobretot si porten molts segles allargant-se.

Somnis? Ah! El malson d’aquest matí.

- “D’aquest matí”? No ha estat pas el primer ni el vintè cop que has somiat amb aquell noi.

Aquell noi? Ah sí! El noi aquell també sentia una veu dins el seu cap. Però... però... aquella veu... era... era... la veu del... del dimoni...

- Correcte. Sóc el dimoni.

dimarts, 1 de juny del 2010

El somni (Part 4)

Espero que no s’apaguin els llums. No! No ho pensis! No he pensat res. No he pensat res. Merda!! Ara estem a les fosques. Quina hora és? Les vuit i vint-i-cinc, la Sandra, la Conxa i la Laura ja deuen estar preguntant-se on em dec haver ficat. Serà millor que els hi enviï un missatge pel mòbil i de pas els hi dic que li expliquin al profe el que m’ha passat, segurament en Joan ho entendrà i no em posarà un retard. Merda! No hi ha cobertura!

Ara que hi penso, aquesta escena em sona d’alguna cosa però no sé de què. Per què haig de ser tan oblidadissa? Espero que no sigui res important, encara que, què podria ser d’important relacionat amb un metro a les fosques parat al mig d’un túnel? Merda! Per què no ho puc recordar?

Sembla que la llum ha tornat. Però és estrany que només n’hi hagi, o almenys ho sembli, en el primer vagó. No, espera’t, el primer vagó està a les fosques. No, no, el que té llum és el tercer, els altres dos estan a les fosques. Com pot ser això? Juraria que la llum es desplaça del primer vagó cap a l’últim però que tal com ve se’n va. Però això no té sentit! Ara està en el penúltim vagó, suposo que d’un moment a l’altre passarà a aquest vagó.

No, no ve. Merda! Però, com és que ningú sembla sorprès? Això no pot ser de cap manera normal. I segueixen sense dir res pels altaveus, almenys podrien dir quan creuen que trigarà el metro a arrancar.

Vint minuts parats i uns cinc minuts des que la llum s’ha quedat quieta en el següent vagó. Em sona d’alguna cosa però no ho puc recordar. Ja ho tinc! Segur que deu ser d’alguna conversa que dec haver sentit dels frikis de la classe parlant d’algun d’aquells còmics – o com en diguin- que tan de moda estan entre ells. Merda! Per què se’m deu haver quedat.