dimecres, 26 d’agost del 2009

S'acosta

Tal com m'ha proposat la Nine publico ara el que podríem anomenar "primera part" de la història que vaig publicar en l'anterior anterior. El tema de "personal" va perquè segons com s'agafin els textos poden ser una metàfora del meu present: en "S'acosta" era l'avís que tancaria el bloc on ho vaig publicar i en "Viatjant" simplement el camí cap on destí/objectiu; el futur. Dit això us deixo amb la història.

Estimat Tòmida,

El moment que tant hem esperat arribarà abans del que t’imagines; molt abans de l’equinoci d’hivern, potser abans que comenci el novè mes. Que com ho sé? Ahir em va venir a veure la Fitó, te’n recordes d’ella? Tots dos i els nostres homes li devem la vida gràcies a les advertències que ens va fer sobre el pla dels Himeus. Si no fos perquè se li han endurit les seves faccions seguiria igual que l’únic cop que la vam veure, quan ens va anunciar que els nostres noms es farien famosos en poc temps, tan de bo s’hagués equivocat!! Et deia que la Fitó em va visitar ahir i precisament les paraules que em va dir són el motiu que m’ha dut a córrer el risc d’enviar-te aquesta carta. Sí, encara que qui te l’haurà donat (o almenys a qui li he confiat la missió d’entregar-te-la) ha estat el meu propi fill. Va començar a parlar amb aquella veu llunyana i melodiosa, que tan ens va sobresaltar, i em va dirigir, durant la breu trobada que vam tenir, aquella mirada que et feia pensar que aquest temps no és el seu i que enyora tornar a vés a saber quina era. Em va dir que havia entrevist que havia de deixar enrere el seu amagatall (m’agradaria saber quin perill corre per haver de viure amagant-se) i deixar enrere la poca seguretat de que gaudia per trobar-se amb mi. Enmig del camí va somiar amb un fort vent que eliminava tot rastre de vida que trobés a la superfície, les muntanyes canviaven de fisonomia al rebre una vegada i una altra les seves estampides, les cabanyes i les nostres llars volaven com si fossin bales de canó que han estat disparades.... Tot rastre de civilització desapareixia com les nostres petjades al terra quan comença a ploure. En un principi no estava segura o, millor dit, es negava a creure que era la premonició que esperava però a mida que anaven passant els dies començava a notar una breu brisa que es despertava des de tots els punts cardinals i que de mica en mica, quasi inapreciablement, anava guanyant en intensitat. Sempre segons el que em va explicar –ja saps que sempre l’envoltava un halo misteriós, màgic, sobrenatural...- els esperits de la natura li confirmaven que s’acostava el final d’aquesta era. Vaig preguntar-li sobre el que ens havia dit que conduiríem als nostres iguals a una nova edat i el que em va respondre va ser “I ho fareu. El que no sé és en que consistirà aquest canvi ni les conseqüències que portarà.” No sé que n’opinaràs però a mi em sembla que quan parlava del vent no es referia als nostres exèrcits rebels i aliats destruint el règim establert en aquest món i canviant-lo. No, tinc la sensació que el que va somiar no s’ha d’interpretar de cap manera sinó és literalment i, per tant, el millor que podem fer és amagar la nostra gent sota terra tant aviat com sigui possible o en quan notem que aquest vent (si és que uns humans normals com nosaltres el podem notar) pren prou força com per acabar amb tot.

T’he dit que t’enviava el meu fill amb aquesta carta perquè crec que és l’únic dels que tinc plena confiança que serà capaç d’esquivar o sobreposar-se als perills i aconseguir reunir-se amb tu. No cal que tu digui però transmet aquesta carta als nostres aliats perquè sàpiguen el perill que hi ha i decideixen si prenen mesures per intentar salvar la seva gent com faré jo o bé si prefereixen seguir amb el pla previst. T’ho demano a tu perquè estàs en millor situació que jo per fer-ho.

He començat dient-te que el moment en que la nostra revolució haurà acabat s’acosta però tinc por que no sigui tal com esperem i envés de canviar el règim actual haguem de recomençar la nostra civilització. Espero i desitjo que el meu món, el nostre món, no es vegi amenaçat per cap perill més gran que l’existència de l’ésser humà.

Llibertat, respecte i igualtat!

Roc Salbetta

dimarts, 18 d’agost del 2009

Viatjant

Quan tries fugir tens dues opcions: mirar enrera o clavar la mirada en el camí que tens davant. Potser estic fugint des de fa temps però la meva mirada encara contempla el passat, el que havia estat el meu món i tot el que va fer que fos com era. Però ara ha quedat enrere, tot i que no del tot, algunes persones, alguns llocs segueixen formant part de mi com si es tractés d'un dels píxels que componen el que veus a l'ordinador.


Sabia que ja feia molt que hauria d'haver arribat a la cruïlla del riu Aldun però encara no el veia, però el que realment el preocupava no era el fet de no estar allà. No, el que el tenia neguitós a més no poder era el simple fet que encara no havia vist cap rastre del riu. Mirés on mirés no veia res més que arbres, arbustos, fulles, la llum taronjosa del sol, algun ocell o insecte que passava volant o la silueta d'algun animal. Quan s'havia perdut? Quin camí havia d'agafar? Encara l'estarien esperant? L'haurien donat per mort? Pensarien que era un traïdor? Va abaixar la mà cap al cinturó per assegurar-se, per enèsima vegada, que el pergamí seguia allà. Va sospirar d'alleujament, una vegada més, al comprovar que no l'havia perdut, però cap dels seus dubtes l'havia abandonat. No podia abandonar la missió que li havien encarregat per cap motiu però si no l'esperaven la missió es convertiria en un objectiu impossible. Quan li van encomanar que portés aquell missatge a en Tòmida sabia que alguna cosa poderosa s'acostava i que podia ser que es trobés alguna patrulla enemiga explorant aquella zona amb l'esperança de trobar per allà algun senyal que delatés que la gent d'en Roc hi havia estat però el que mai s'hauria imaginat era que a mida que avancés per aquelles terres, veuria com els animals fugien esporuguits de quelcom que no podia veure però que sens dubte ells notaven i que ell només era capaç d'intuir. Li semblava que els déus s'havien enfandat i havien enviat la seva ira contra els homes. Què pensaven fer-los-hi? Ni idea, però en planejaven alguna. Per què havia de ser així? No, no ho sabia però fos el que fos que fes fugir els animals no era d'aquest món. Alienigena? Potser. Sobrenatural? Podria ser. Però no hi havia temps per perdre pensant en tot això només podia fer una cosa: continuar caminant amb l'esperança d'arribar a lloc. No a la cruïlla del riu sinó al campament d'en Tòmida.


Aquest text pretenia valdre's per si mateix però a mida que l'escrivia em semblava que l'ambientació i la situació es podia aprofitar com a continuació d'una història que vaig escriure la setmana passda i he reaprofitat els noms per convertir-lo en una mena de segona part.