dissabte, 12 de setembre del 2009

Corrandes d'exili

No tenia res pensat per la Diada però poques hores abans que s'acabés el dia em va venir al cap un poema que vaig llegir per primer cop fa uns quatre anys quan em vaig haver d'aprendre una estrofa a l'institut però que de tan en tan em ve a la memòria i si algun cop em cau a les mans alguna antologia de poesia catalana acostumo a mirar si hi és i en cas afirmatiu me'l torno a llegir. No sé dir perquè però m'agrada molt, espero que t'agradi tant com a mi.

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

El poema és de Joan Oliver Sallarès (1899-1986) més conegut pel pseudònim: Pere Quart.

3 comentaris:

Éfride ha dit...

Ostres, ja sé que ho vas publicar ahir, però no ho he vist fins avui i la casualitat (o no, depèn de si s’hi creu) ha fet que llegís aquest mateix poema en un lloc particular aquest matí, concretament en una placa en una font d’una de les muntanyetes del Vallès, casa del sabadellenc Joan Oliver/Pere Quart.
Jo també penso que aquest poema és molt bonic. Especialment el principi, i després el tros “tres turons fan una serra...” no precisament aplicable al meu poble, però sí als voltants, encara que ara s’ho volen carregar tot a lo bèstia amb el projecte del Quart Cinturó. Bé, i el final també és molt maco... En definitiva, tot el poema.
Per cert, tens raó, pel que fa a la recepta, millor una ampolla sencereta. Demà l’intentaré posar en pràctica... En quant al que em deies sobre la homogeneïtat, tinc comprovat que, a vegades si els barreges actuen com l’aigua i l’oli, almenys això em passa a mi...
Cuida’t molt!
Éfride
PS: Sorry,com m'allargo...

Cristina ha dit...

Jo també vaig estudiar aquest poema a l'institut jeje

T'he agregat als meus blogs preferits ^^


Ens llegim!

Sora ha dit...

Éfride, sí que crec en les casualitats i com bé dius aquí n'hi ha una. Ha de fer gràcia quan et passa una cosa d'aquestes, com quan vas a trucar a algú i aquest et truca en aquell moment. Les meves estrofes preferides són la primera i la quarta; m'encanten.
Sobre adolescents i adults, els tinc molt separats pel que crec que a qui no hi ha perill. La recepta l'hauria d'haver provat avui però com que no ho he fet el dijous comprovaré si funciona o no ;)
Qui s'allarga sóc jo, no tu.

Cuida't i acaba't l'ampolleta!

Cristina, suposo que deu ser un dels clàssics que toca estudiar-ho sempre.

Em passaré pel teu blog amb l'altre compte ;)

Cuida't!!

Sora

Publica un comentari a l'entrada

Benvolgut lector, espero que et sentis lliure per fer qualsevol comentari i que no t'estiguis de fer-lo.

Gràcies pel temps que m'has dedicat!

Sora