divendres, 25 de desembre de 2009

Nadal?

Què és el Nadal?

El Nadal és una festa cristiana que celebra el naixement de Jesús, el fill de Déu, que va venir al món per salvar a la humanitat. Sense importar les creències de cadascú, crec que això ho sap tothom.

Però, és així?

Crec que l'essència del Nadal s'ha perdut o, millor dit, sobreviu en un petit grup de gent que en cap cas representa la societat en que vivim. És veritat que el Nadal se segueix celebrant, però ha perdut el component religiós que n'és la seva essència, el seu ésser. Actualment Nadal és sinònim de vacances, festa, reunir-se amb la família, un bon àpat i, especialment, compres i més compres.

Això és Nadal?

M'entristeix aquest pensament, aquesta visió del Nadal, però és com crec que ho viu la societat. Em sembla que aquest concepte de Nadal, despullat de religiositat, no és res més que una farsa i un insult al seu veritable significat.

Matem el Nadal?

Seguim celebrant-lo per costum, però quan una tradició perd el seu significat, o millor dit, s'ignora, és pot parlar de tradició? Personalment, la resposta és un no rotund. Aquest cas és una prostitució de l'original, quelcom que sota un mateix nom és una cosa totalment diferent.

El Nadal s'ha de seguir celebrant però crec que el millor que es pot fer és deixar aquest nom pels cristians i per la resta de la societat (ateus, agnòstics, creients d'altres religions, etc.) que rebi un altre nom més d'acord amb el significat que li dóna a la celebració. Algunes possibilitats són Festa d'hivern o Dia del consum, però si un hi pensa en pot trobar moltes més. Aquesta "nova" festa podria celebrar-se el mateix dia que el Nadal, per seguir un costum, però diferenciant-ne una de l'altra.

Potser tot el que he dit és molt radical però crec que la situació actual és una ofensa a l'autèntic significat d'aquesta festa, que si ve per motius obvis (la societat actual és molt més intercultural que la de fa vint anys) una part de la població no creu en el sentit pur del Nadal però ho celebra perquè forma part de la cultura del nostre país. Aquesta part té dret a una celebració que doni sentit a les vacances que tenen els estudiants en aquesta època de l'any, però aquesta celebració no té dret a carregar-se l'esperit d'una altra que té més antiguitat.

Per acabar m'agradaria que veiéssiu aquest vídeo, que he trobat buscant una cançó molt concreta que vaig escoltar farà dos o tres anys i que queda perfecte amb aquesta reflexió, que uneix perfectament les imatges amb el missatge de la cançó.



Títol: Nadala ingrata (lletra)
Autor: Mesclat
Àlbum: Altres cançons de Nadal

Bones festes!!

dilluns, 26 d’octubre de 2009

L'autoenemic

[Et recomano escoltar la peça musical del final mentre llegeixes l'entrada]

Agafa un mocador, però, en realitat, no el necessita; no es poden eixugar les llàgrimes que no existeixen. Plora en silenci, per dins, sense llàgrimes ni tremolors ni crits. Impassible, sense que ningú se n’adoni. Sap que no està sol, té la seva gent, però en aquests moments se sent lluny d’ells. Es tanca en el seu micromón on l’únic habitant és ell mateix, ningú més ha arribat a estar-hi. Alguns han estat invitats i, en algun cas, s’hi han quedat. Però no ara. Ara ha fet fora a tothom , vol estar en el seu refugi tot i que sap que en realitat és una presó on ell mateix és el pres i el guarda que el controla.

Fa un temps no s’hagués imaginat que estaria sol en el seu món, aïllat del món de la gent. Tanta gent que hi habitava, tantes converses, tanta alegria i passió que ara només són melancolia i tristesa perquè se n’han anat. Per què? La gran pregunta que no sap respondre’s i que no sap si algun dia trobarà la resposta, de la mateixa manera que pensa que potser qui li hauria de respondre (tot i que sap que no ho farà) tampoc ho sap i, el que li fa més mal, li és igual. Pensant-hi massa (una mala costum que ha agafat) es pregunta si l’autèntic culpable no és el temps. Sí, el temps que sempre corre, que mai para, que tot ho canvia. Pensar que eren tant propers i que de cop són dos estranys que no saben (o almenys ell) com han arribat a aquesta situació. Per què ho ha volgut així, per què el silenci va agafar la paraula, per què el fals optimisme no acceptava la realitat, per què la tossuderia no es cansava de provar sort, per què l’obsessió va aparèixer amb tanta força.

Només pot fer una cosa: creuar els dits i desitjar que algú s’adoni d’aquesta situació i no dubti a destrossar la seva presó amb tota la força que sigui capaç. Mentrestant ell seguirà pensant en el passat recent, en el per què un adéu precipitat, antinatural, d’algú molt important no el pot acceptar tot i que sap que és el que ha de fer.



Àlbum: Original Soundtrack Final Fantasy VII

dimarts, 22 de setembre de 2009

Una nit qualsevol

Assentada en la seva còmoda cadira amb respatller, sense ell ja faria temps que tindria l’esquena destrossada, davant de l’ordinador, aquell magnífic invent que l’havia atrapada des de feia poc més de mig any, hi havia una noia d’uns quinze anys. Era alta per la seva edat, duia uns texans ajustats que li allargaven unes cames que ja eren llargues de per si, la part superior del seu cos estava amagada per un top que li marcava perfectament el que ella volia; aquell cos que posseïa capaç de fascinar a qui el veiés, fos nen o nena, noi o noia, home o dona. La seva cara arrodonida era l’habitatge d’un tresor que la feia preciosa i plena d’una vivesa contagiosa; els seus petits ulls arrodonits blaus com el mar d’un fabulós migdia d’estiu. Eren acompanyats per unes pestanyes tan corrents que els feien encara més especials i per un nas petitó que la feia semblar la nena que ja no era. La seva cabellera morena li queia, talment com si fos una cascada salvant un buit d’uns quants metres, cap a l’esquena donant-li un aire encara més atractiu que es completava amb el seu somriure somiador i aquella mirada de nena bona que no ha trencat cap plat però amb una brillantor que et fa pensar si no se’n recorda d’aquell que deuria trencar un dia.

- Neus! A sopar!

- Ja vinc!

Cap de les dues s’ho creia, la Neus pensava estar-s’hi una estona més a l’ordinador i la seva mare sabia que encara l’hauria de cridar un parell de cops més, però ambdues repetien cada dia aquesta rutina com si fos una tradició heretada de vés a saber quantes generacions. Ella no podia anar-hi, ja quasi s’havia descarregat el tràiler de l’última pel•lícula del seu actor preferit i, com és natural, no podia esperar a acabar de sopar per veure-ho, ja feia tant de temps que seguia totes les notícies d’aquesta que ara que per fi podia veure les primeres imatges en moviment no podia endarrerir més aquest moment.

- Neus! Vine ja a sopar o no et deixaré veure la tele havent sopat!

- Ja va mare, ara vinc, només un moment que apago l’ordinador.

Sí, per fi s’havia acabat de descarregar. Tres minuts i mig més tard, després de veure’l i comprovar, com no podia ser d’una altra manera, que la pel•lícula seria la millor de l’any.

- Verdura? Ja en vam menjar ahir.

- Ja, però se n’ha de menjar tres cops a la setmana.

- Depèn, mare, he llegit en una revista que la verdura pot ser substituïda per...

- No comencis! Aquestes revistes que llegeixes estan plenes de ximpleries i fan més mal que bé. La dieta de sempre és la millor.

- Però..

- No comenceu! – les va tallar en Pere que ja sabia com acabava aquella discussió, que pràcticament era diària-. Tu, assenta’t a taula i comença a menjar que ja fa una bona estona que t’ha cridat la teva mare.

Va transcórrer el sopar amb tranquil•litat, bé va haver-hi un intercanvi d’opinions contràries, però, com sempre, gràcies a la mà esquerra i l’experiència que ja tenia, en Pere va posar pau ràpidament i no es va armar cap baralla.

- Per cert, ja has fet els deures?

- Sí, sí, ja estan fets – “ a veure si aquest cop s’ho empassa i no m’empipa gaire” va pensar.

- Fes-los! Aquest any acabes la ESO i t’has d’acostumar a estudiar cada dia que sinó l’any que ve, al batxillerat, no estaràs acostumada a treballar i segur que et ficaran molts deures. A més a més, si vols ser veterinària necessites treure unes notes molt bones i no les que treus.

- Ja saps que mai suspenc i que jo sàpiga no he subornat cap professor.

Enfadada, com sempre que tenia aquesta conversa amb la seva mare, és a dir, com cada nit, va entrar a la seva habitació per engegar aquell artefacte imprescindible en la seva vida. Abans de tancar a la porta va tenir temps de sentir com parlaven d’ella els seus pares:

- No sé què en farem d’ella.

- No t’amoïnis per això, Marta, quan tenia la seva edat era com ella; mai feia els deures i ara mira on sóc. El curs que ve assentarà el cap i li hauràs de dir que aparti els llibres i surti a divertir-se.

- Tan de bo tinguis raó.

“Buf! Un altre cop la història que sóc pastadeta a ell” va remugar la Neus dins la seva habitació. “A veure qui està connectat? Oh! En Joan! Ja feia dos dies que no parlava amb ell. Ara em sentirà!” va dir-se un cop ja havia iniciat sessió. Va començar a parlar amb ell i uns quants més. “Quin invent més bo és Internet com s’ho devia fer la gent abans per no morir-se d’avorriment?” es meravellava.

El que no sabia és que en Joan tenia una opinió ben contrària a la de les seves amigues; per ell és una noia interessant, bastant madura que segur que no es comporta com aquelles nenes de la seva classe amb que s’ho passa bé però amb les que no es pot tenir una conversació sobre com va la vida o qualsevol altre tema personal. També la té per una bona amiga, tot i que només s’han vist un cop, viure a 4 hores de distància amb tren no facilita gaire el quedar un dia per anar al cine o a un bar a prendre qualsevol cosa, és una d’aquelles poques persones que es fan estimar i que es guanyen el cor d’un. En canvi, per la Carla és una amiga més, una noia molt simpàtica que ho sap tot sobre el famós/a de moda, amb qui compartir totes aquelles divertides anècdotes que viuen cadascuna amb les seves respectives amigues, així com l’últim capítol de la sèrie aquella que has de veure si no vols ser un bitxo raro. Tot i això, en Robert no la pot veure, la troba cursi, petita, estúpida, i, sobretot, pesadíssima, però no s’atreveix a treure-la de la seva vida, simplement espera que no li comenci a parlar.

Ja fa dues hores que hauria d’estar dormint quan en Josep li diu que se’n va a dormir i que passi una bona nit. Cansada, però sabent que demà li espera un bon dia en el qual compartirà les hores d’institut amb les seves amigues, a casa veurà alguna pel•lícula, navegarà per Internet parlarà amb tots aquells amics que ha fet gràcies a ell i, com no pot ser d’una altra manera, es barallarà amb la seva mare per qualsevol motiu, tanca la sessió, apaga el reproductor de música que li canta l’últim disc del grup del moment, apaga l’ordinador i, finalment, s’estira al llit on al cap de ben poc la son la recollirà i li regalarà aquells somnis que no pot complir o que potser l’endemà es compliran.

dissabte, 12 de setembre de 2009

Corrandes d'exili

No tenia res pensat per la Diada però poques hores abans que s'acabés el dia em va venir al cap un poema que vaig llegir per primer cop fa uns quatre anys quan em vaig haver d'aprendre una estrofa a l'institut però que de tan en tan em ve a la memòria i si algun cop em cau a les mans alguna antologia de poesia catalana acostumo a mirar si hi és i en cas afirmatiu me'l torno a llegir. No sé dir perquè però m'agrada molt, espero que t'agradi tant com a mi.

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

El poema és de Joan Oliver Sallarès (1899-1986) més conegut pel pseudònim: Pere Quart.

dimecres, 26 d’agost de 2009

S'acosta

Tal com m'ha proposat la Nine publico ara el que podríem anomenar "primera part" de la història que vaig publicar en l'anterior anterior. El tema de "personal" va perquè segons com s'agafin els textos poden ser una metàfora del meu present: en "S'acosta" era l'avís que tancaria el bloc on ho vaig publicar i en "Viatjant" simplement el camí cap on destí/objectiu; el futur. Dit això us deixo amb la història.

Estimat Tòmida,

El moment que tant hem esperat arribarà abans del que t’imagines; molt abans de l’equinoci d’hivern, potser abans que comenci el novè mes. Que com ho sé? Ahir em va venir a veure la Fitó, te’n recordes d’ella? Tots dos i els nostres homes li devem la vida gràcies a les advertències que ens va fer sobre el pla dels Himeus. Si no fos perquè se li han endurit les seves faccions seguiria igual que l’únic cop que la vam veure, quan ens va anunciar que els nostres noms es farien famosos en poc temps, tan de bo s’hagués equivocat!! Et deia que la Fitó em va visitar ahir i precisament les paraules que em va dir són el motiu que m’ha dut a córrer el risc d’enviar-te aquesta carta. Sí, encara que qui te l’haurà donat (o almenys a qui li he confiat la missió d’entregar-te-la) ha estat el meu propi fill. Va començar a parlar amb aquella veu llunyana i melodiosa, que tan ens va sobresaltar, i em va dirigir, durant la breu trobada que vam tenir, aquella mirada que et feia pensar que aquest temps no és el seu i que enyora tornar a vés a saber quina era. Em va dir que havia entrevist que havia de deixar enrere el seu amagatall (m’agradaria saber quin perill corre per haver de viure amagant-se) i deixar enrere la poca seguretat de que gaudia per trobar-se amb mi. Enmig del camí va somiar amb un fort vent que eliminava tot rastre de vida que trobés a la superfície, les muntanyes canviaven de fisonomia al rebre una vegada i una altra les seves estampides, les cabanyes i les nostres llars volaven com si fossin bales de canó que han estat disparades.... Tot rastre de civilització desapareixia com les nostres petjades al terra quan comença a ploure. En un principi no estava segura o, millor dit, es negava a creure que era la premonició que esperava però a mida que anaven passant els dies començava a notar una breu brisa que es despertava des de tots els punts cardinals i que de mica en mica, quasi inapreciablement, anava guanyant en intensitat. Sempre segons el que em va explicar –ja saps que sempre l’envoltava un halo misteriós, màgic, sobrenatural...- els esperits de la natura li confirmaven que s’acostava el final d’aquesta era. Vaig preguntar-li sobre el que ens havia dit que conduiríem als nostres iguals a una nova edat i el que em va respondre va ser “I ho fareu. El que no sé és en que consistirà aquest canvi ni les conseqüències que portarà.” No sé que n’opinaràs però a mi em sembla que quan parlava del vent no es referia als nostres exèrcits rebels i aliats destruint el règim establert en aquest món i canviant-lo. No, tinc la sensació que el que va somiar no s’ha d’interpretar de cap manera sinó és literalment i, per tant, el millor que podem fer és amagar la nostra gent sota terra tant aviat com sigui possible o en quan notem que aquest vent (si és que uns humans normals com nosaltres el podem notar) pren prou força com per acabar amb tot.

T’he dit que t’enviava el meu fill amb aquesta carta perquè crec que és l’únic dels que tinc plena confiança que serà capaç d’esquivar o sobreposar-se als perills i aconseguir reunir-se amb tu. No cal que tu digui però transmet aquesta carta als nostres aliats perquè sàpiguen el perill que hi ha i decideixen si prenen mesures per intentar salvar la seva gent com faré jo o bé si prefereixen seguir amb el pla previst. T’ho demano a tu perquè estàs en millor situació que jo per fer-ho.

He començat dient-te que el moment en que la nostra revolució haurà acabat s’acosta però tinc por que no sigui tal com esperem i envés de canviar el règim actual haguem de recomençar la nostra civilització. Espero i desitjo que el meu món, el nostre món, no es vegi amenaçat per cap perill més gran que l’existència de l’ésser humà.

Llibertat, respecte i igualtat!

Roc Salbetta

dimarts, 18 d’agost de 2009

Viatjant

Quan tries fugir tens dues opcions: mirar enrera o clavar la mirada en el camí que tens davant. Potser estic fugint des de fa temps però la meva mirada encara contempla el passat, el que havia estat el meu món i tot el que va fer que fos com era. Però ara ha quedat enrere, tot i que no del tot, algunes persones, alguns llocs segueixen formant part de mi com si es tractés d'un dels píxels que componen el que veus a l'ordinador.


Sabia que ja feia molt que hauria d'haver arribat a la cruïlla del riu Aldun però encara no el veia, però el que realment el preocupava no era el fet de no estar allà. No, el que el tenia neguitós a més no poder era el simple fet que encara no havia vist cap rastre del riu. Mirés on mirés no veia res més que arbres, arbustos, fulles, la llum taronjosa del sol, algun ocell o insecte que passava volant o la silueta d'algun animal. Quan s'havia perdut? Quin camí havia d'agafar? Encara l'estarien esperant? L'haurien donat per mort? Pensarien que era un traïdor? Va abaixar la mà cap al cinturó per assegurar-se, per enèsima vegada, que el pergamí seguia allà. Va sospirar d'alleujament, una vegada més, al comprovar que no l'havia perdut, però cap dels seus dubtes l'havia abandonat. No podia abandonar la missió que li havien encarregat per cap motiu però si no l'esperaven la missió es convertiria en un objectiu impossible. Quan li van encomanar que portés aquell missatge a en Tòmida sabia que alguna cosa poderosa s'acostava i que podia ser que es trobés alguna patrulla enemiga explorant aquella zona amb l'esperança de trobar per allà algun senyal que delatés que la gent d'en Roc hi havia estat però el que mai s'hauria imaginat era que a mida que avancés per aquelles terres, veuria com els animals fugien esporuguits de quelcom que no podia veure però que sens dubte ells notaven i que ell només era capaç d'intuir. Li semblava que els déus s'havien enfandat i havien enviat la seva ira contra els homes. Què pensaven fer-los-hi? Ni idea, però en planejaven alguna. Per què havia de ser així? No, no ho sabia però fos el que fos que fes fugir els animals no era d'aquest món. Alienigena? Potser. Sobrenatural? Podria ser. Però no hi havia temps per perdre pensant en tot això només podia fer una cosa: continuar caminant amb l'esperança d'arribar a lloc. No a la cruïlla del riu sinó al campament d'en Tòmida.


Aquest text pretenia valdre's per si mateix però a mida que l'escrivia em semblava que l'ambientació i la situació es podia aprofitar com a continuació d'una història que vaig escriure la setmana passda i he reaprofitat els noms per convertir-lo en una mena de segona part.