diumenge, 30 de maig de 2010

El somni (Part 3)

De sobte em desperto cridant de pur terror. Déu meu! Quin malson més horrorós! Com he pogut somiar una cosa com aquesta?! Per sort tinc molt mala memòria i d’aquí una estona ja me n’hauré oblidat. Miro el rellotge i veig que encara falten deu minuts perquè sigui l’hora d’aixecar-me per anar a l’insti. Buf! Només hagués faltat que per culpa d’aquest malson arribés tard a classe. Val més que aprofiti aquests deu minuts extra que tinc per decidir quina roba em posaré avui. Sí, em sembla que em posaré la blusa blanca i la faldilla vermella; combinen molt bé.

Merda! Se m’ha escapat l’autobús! Per què m’havien d’entrar ganes d’anar al bany just abans de sortir de casa? Ara hauré d’anar al carrer Astaroth a agafar el metro. Per què ha de trigar una mitja hora a passar el pròxim bus?

Va! Si m’afanyo a baixar les escales encara podré pujar al vagó abans que es tanquin les portes i segurament arribaré a temps a classe. Sí! S’han tancat just un cop he entrat al vagó, sembla que dintre de tot la sort em somriu.

Gent. No m’agrada agafar el metro a aquestes hores perquè sempre està ple i més si vas a l’últim vagó o bé en el primer, però no tenia temps per córrer fins a arribar al penúltim. Calor. Odio que sempre faci tanta calor en el metro, i si a sobre en el vagó hi ha molta gent, la temperatura puja encara més. Lent. Sembla que cada cop que agafo el metro, aquest vagi més lent. Espero que no s’espatlli. Merda! S’ha aturat! Espero que només siguin uns segons.

Ja fa més de deu minuts que està parat. Merda! Per què hauré pensat abans que tant de bo no s’espatlli, si sempre que un pensa alguna cosa per l’estil, tot just ho ha pensat succeeix. Si triga cinc minuts més a arrencar segur que faig tard. Merda! Faig tard! El primer retard en els quatre mesos que portem de curs.

No haurien d’informar d’aquesta averia -o el que sigui- pels altaveus? No, suposo que no deu ser necessari o almenys no sembla que ningú li doni importància. Tot i això, sempre he sentit a la gent queixant-se de que els trens sempre van amb retard. Sí, deu ser això, els metros van tant malament com els trens i la gent ja s’hi ha acostumat i no li dóna cap mena d’importància. Per què han de ser tant conformistes? Així només aconseguiran que les coses no canviïn.

divendres, 21 de maig de 2010

El somni (Part 2)

Tot fosc... Enmig d’un túnel... L’escena em resulta familiar però no caic de que em sona. No, sí que ho sé, però em fa por adonar-me’n, és bastant semblant al meu somni. Altre cop “somni” i no “malson” i de nou no sé explicar el per què d’aquest terme tant poc adient. Com si algun poder superior s’hagués assabentat de que m’havia adonat de la similitud amb el somni –sant tornem-hi que no ha estat res- de sobte s’encén el llum del primer vagó. Del primer vagó? No? No ho sé. No entenc el que passa. Per què s’estan il•luminant els vagons amb tanta rapidesa? No. Per què la llum es desplaça d’un vagó a un altre, deixant l’anterior en la foscor que es trobava fins fa uns moments?

Deu fer uns cinc minuts que la llum s’ha quedat parada en el penúltim vagó, però, encara que ja fa més de vint minuts que el metro està aturat i que pels altaveus no s’ha dit res referent a aquesta averia, totes les persones que veig es veuen normals, com si no passés res d’estrany, com si el metro funcionés normal i no portessin quasi mitja hora parats en un túnel, tampoc sembla que s’hagin fixat en l’estrany comportament de la llum, talment com si tots els llums estiguessin encesos i no s’haguessin apagat en cap moment. No puc més. Aquesta normalitat dins de l’anormalitat amb que em trobo és insofrible.

Llum movent-se... Un metro parat durant quasi tres quarts d’hora sense que ningú sembli adonar-se’n... Un somni que se’m repeteix cada nit des de fa mesos... Només jo, un noi normal, és conscient de tot el que passa... Sembla l’argument d’un anime bastant dolentot. Només falta que ara aparegui una criatura sobrenatural, que m’expliqui que sóc l’únic que pot salvar el món d’una catàstrofe apocalíptica, per saber que finalment el meu malson ha canviat. Ei! He dit malson?

- Sí, has pensat malson.

Què ha estat això? M’ha semblat escoltar una veu dins del meu cap. Sembla talment l’escena del principi d’algun videojoc.

- Sí, ho sembla realment. Però no ho és pas.

Ai mare! Hauré jugat massa a la consola? No, espera! La veu ha dit que no és el que sembla. Llavors, què és?

- Si fos un videojoc qui et parlaria seria un déu antic que ha estat derrotat i que t’ha escollit perquè acabis amb qui l’ha vençut i, així, assegurar-se que el seu assassí no pugui destruir el planeta. Sinó és això, què creus que deu ser?

No pot ser! He tornat a escoltar la mateixa veu però no hi ha ningú especial aquí, al meu costat! Què ha dit? L’escena típica d’una èpica aventura per salvar el món... El contrari seria... No! No pot ser! El monstre mata a l’heroi abans que sigui elegit per una força superior.

- Quasi l’encertes, però no. No. No sóc un monstre. Sóc el dimoni.

dissabte, 15 de maig de 2010

El somni (Part 1)

Ja faltava poc per arribar al final d’aquell túnel fosc, de mica en mica la llum de la sortida m’anava enlluernant però seguia el tros que em quedava per deixar enrere, d’una vegada per totes, aquell camí que estava acabant de recórrer a les fosques, encegat per la llum que em venia a trobar després d’haver estat tant temps en l’obscuritat.

Per fi estava travessant la llum!! Però, just en aquest moment, com sempre, em despertava al meu llit i m’adonava que tot havia estat un somni. No, no un simple somni. No. El somni. Sembla impossible que després de tantes setmanes somiant el mateix cada nit, sempre tingui la sensació que estic despert i vivint el terror d’aquest somni. Somni... Per què l’anomeno cada vegada d’aquesta manera i no “malson”, quan se’ns dubte voldria oblidar-ho i, sobretot, deixar de tenir-lo dia sí dia també? Potser perquè el meu inconscient sabia que era important però no el per què. Si almenys pogués recordar com em ficava en aquell lloc, per què hi anava, on era, on desembocava, quina relació té amb mi? Però sóc incapaç de respondre cap d’aquesta preguntes. No obstant això, alguna cosa em diu que és important, potser un avís, però qui sap. Igualment si segueixo estira’t al llit no solucionaré res i només aconseguiré tornar a fer tard a l’institut per enèsima vegada.

Avui el metro torna a estar ple de gent o, més ben dit, l’últim vagó torna a estar a rebentar mentre que el penúltim està força ple però sembla que s’hi pugui respirar millor. De sobte s’apaguen els llums i el metro s’atura. Ara ja és més que segur que em perdo mitja classe, però no s’hi pot fer res; sóc així, impuntual.

Ja fa més de deu minuts que el metro no es mou i com que no està parat en cap parada, sinó al mig d’un túnel, no puc baixar i acabar el recorregut a peu o amb autobús. És estrany que pels altaveus no diguin res de l’avaria però tan és, el fet de saber que passa no canviaria la situació. Fa massa calor i hi ha massa gent o potser és que vaig massa abrigat però tinc unes ganes boges de sortir d’aquest vagó.