diumenge, 4 de juliol del 2010

Fracassat

Estimat Pol,

Déu sap quants anys fa que no parlem i no em refereixo a fer-ho cara a cara sinó també per escrit o per telèfon. Suposo que deus haver canviat molt al igual que jo, al cap i a la hem passat tota l’adolescència sense mantenir el contacte. Pensant-ho bé no crec que arribis a llegir aquesta carta i en cas que ho facis no sé si encara et recordaràs de mi però tant és, un amic és un amic malgrat el temps que faci que et vaig perdre la pista o tu a mi. No, no m’he enrecordat de tu mirant antigues fotos de quan era petit. No, m’has vingut a la memòria de sobte, sense cap motiu aparent i m’han entrat ganes d’escriure per saber de tu. Em pregunto quan deu fer que no reps una carta personal per correu ordinari i no per l’electrònic, que segur que en tens un.

Què m’expliques de la teva vida? Jo et podria explicar moltes coses així com queixar-me de com em van les coses però la veritat no seria just fer-ho sabent que hi ha gent que està molt pitjor que jo i que donarien tot el que tenen per canviar-se amb mi. Últimament el millor pla que se m’acudeix és tancar-me a l’habitació amb clau i passar-me les hores (com a mínim cinc, menys són molt poques) davant de la consola avançant en el joc fins passar-me’l al 100% i llavors aixecar-me per anar a baixar-me’n un altre i posar-ne un de nou per començar-lo.

Surts amb algú? No pregunto si t’agrada alguna noia perquè seria el més típic i podria ser que t’agradés algun noi per tant ho dic de manera neutre i si vols concretar serà cosa teva, a mi personalment m’és igual aquest tipus de detalls. Fa temps vaig sortir amb una noia, crec que es deia Carmina, però no n’estic segur, era molt bona però em robava massa temps i al cap de tres o quatre cops de dir-li que no podia quedar amb ella perquè estava en un punt molt important del joc em va dir que triés entre ella i la consola. La resposta va ser instantània: la consola, que ella no m’abandonarà mai. La veritat és que no he tornat a saber res més d’ella, espero que estigui bé.

No sé si estàs estudiant, jo ja fa temps que vaig deixar tot aquell rollo i la veritat és que no m’arrepenteixo gens; total gràcies a la loteria que em va tocar fa un parell d’anys tinc la vida solucionada a no ser que comenci a malgastar a dojo i no ho penso fer.

Últimament estic pensant de reduir les hores de joc per veure una mica d’anime que diuen que està molt bé però no m’acabo de decidir. Me n’aconselles algun?

Ja fa molt que estic escrivint i el fet de no saber si em contestaràs o no fa que em sembli que estic perdent el temps, em sembla que ja m’acomiado i torno a la consola que es deu haver refredat de tanta estona que fa que no l’encenc.
Cuida’t i sigues feliç!

Jack

dijous, 17 de juny del 2010

El somni (Part 6)

Quin somni més estrany, realment estrambòtic. Però pel que veig m’ha servit per no aixecar-me excessivament tard. Més val que m’afaiti per si em trobo amb la Remei per l’escala o en el super. Un moment! Una persona que somia amb una persona que està destinada a ser un heroi que haurà de salvar de la humanitat però que abans d’assabentar-se’n i rebre els poders que li permetran complir amb el seu destí se li presenta el dimoni per matar-lo i així eliminar l’amenaça que li pesa a sobre. Després, la noia, molt diferent del noi, li passa el mateix en unes circumstàncies molt semblants.

Realmenha estat un somni molt interessant, molt. Espera Tsugumi Takagi! A partir d’aquesta història, si hi afegeixes una lluita immemorable entre dues faccions d’éssers sobrenaturals, per exemple entre déus i dimonis, en la qual els que volen protegir el món, o millor encara, l’univers, que així pot donar més joc, estan perdent i en veure que no poden guanyar per si sols busquen algú que, mitjançant els dons/poders que ells li atorguin, pugui plantar cara als dimonis o, potser seria millor, doncs la cruesa seria major, entretenir-los prou temps perquè mica a mica els déus puguin anar vencent als seus enemics. Però el mal, llest com ell sol i gràcies a uns poders que ningú, ni tan sols els déus, coneixen, s’avancen a ells i eliminen a aquells que havien d’acabar ajudant als déus. Sí, la idea és atractiva però si hi afegeixo que els déus, sense que els diables ho sàpiguen, creen o trien a un noi perquè descobreixi com s’ho fan per trobar i matar els futurs herois pot donar un fil connector entre les diverses morts. Per part dels diables, podrien haver donat vida a una jove perquè intenti descobrir com s’ho fan els déus per seleccionar els seus aliats. Però el que cap dels dos bàndols sabria és que els dos joves es van creuant constantment i sense sospitar res l’un de l’altre comencen a sentir quelcom d’especial.

Lluita entre el bé i el mal, misteri, amor i, a més a més, alguna paranoia que se’m pugui acudir. Això podria ser el proper boom del manga. Serà millor que truqui immediatament a en Takeshi Mashiro a veure si opina com jo i podem entregar un primer capítol al nostre editor per a la reunió de selecció del proper mes.

dimarts, 8 de juny del 2010

El somni (Part 5)

- N’estàs segura què es tracta d’això? Jo diria que no.

Sento veus dins del cap! Merda! Segur que estic al•lucinant per culpa de la calor. Va! Que arranqui d’una vegada.

- No t’estàs imaginant res. T’estic parlant.

I un altre cop! Aquesta calor és espantosa. Com és què ningú més sembla notar-la?

- Perquè ets especial. Els altres no s’adonen de res, per a ells el metro funciona perfectament. De fet, alguns d’ells han baixat fa unes quantes parades.

Delirant. Estic delirant. I no, no podia ser que en Johnny Depp em parlés. No! Havia de ser un desconegut que ni veig! Però, merda! Què estic dient? Si us plau que arranqui ja el metro, ja fa quasi tres quarts d’hora que s’ha parat!

- Ja t’he dit que funciona perfectament, només que per tu s’ha aturat perquè és així com es desenvolupen aquests moments.

Aquests moments? Què estàs dient? Merda! Estic parlant amb una veu que sento dins del meu cap! Segur que estic embogint.

- No estàs embogint i, de fet, has trigat molt a respondre’m.

Vinga Neus, sí, t’has tornat boja, admet-ho i segueix la conversa. Però qui deu ser ell? Per què és un home, no? Merda! Tant malament estic que no sé distingir si una veu es masculina o femenina?

- Ni una cosa ni l’altre, encara que em puc comunicar perfectament amb els humans.

Yuhú! Sóc una boja de cuidado segur que en realitat sóc una superheroïna que ha de salvar el món i d’un moment a l’altre rebré uns poders que no sóc capaç d’imaginar. Encara que segur que no valdran gran cosa. Merda! Fins i tot en la meva bogeria no tindré cap habilitat extraordinària.

- T’equivoques en algunes coses però en d’altres no. Llàstima, per tu, que la vida no sigui de color de rosa.

Estàs xalada Neus! Però tot i estar-ne la cagues. Merda! Encara que mentre aquesta bogeria que em passa pel cap no acabi amb mi, suposo que haurà estat una experiència curiosa.

- L’encertes en dir que és el final.

Merda! La veu que em parla dins meu em diu que és el meu final i ni tan sols sé qui m’ho diu.

- Jo crec que ho saps. A vegades els somnis poden dir més del que t’imagines, sobretot si porten molts segles allargant-se.

Somnis? Ah! El malson d’aquest matí.

- “D’aquest matí”? No ha estat pas el primer ni el vintè cop que has somiat amb aquell noi.

Aquell noi? Ah sí! El noi aquell també sentia una veu dins el seu cap. Però... però... aquella veu... era... era... la veu del... del dimoni...

- Correcte. Sóc el dimoni.

dimarts, 1 de juny del 2010

El somni (Part 4)

Espero que no s’apaguin els llums. No! No ho pensis! No he pensat res. No he pensat res. Merda!! Ara estem a les fosques. Quina hora és? Les vuit i vint-i-cinc, la Sandra, la Conxa i la Laura ja deuen estar preguntant-se on em dec haver ficat. Serà millor que els hi enviï un missatge pel mòbil i de pas els hi dic que li expliquin al profe el que m’ha passat, segurament en Joan ho entendrà i no em posarà un retard. Merda! No hi ha cobertura!

Ara que hi penso, aquesta escena em sona d’alguna cosa però no sé de què. Per què haig de ser tan oblidadissa? Espero que no sigui res important, encara que, què podria ser d’important relacionat amb un metro a les fosques parat al mig d’un túnel? Merda! Per què no ho puc recordar?

Sembla que la llum ha tornat. Però és estrany que només n’hi hagi, o almenys ho sembli, en el primer vagó. No, espera’t, el primer vagó està a les fosques. No, no, el que té llum és el tercer, els altres dos estan a les fosques. Com pot ser això? Juraria que la llum es desplaça del primer vagó cap a l’últim però que tal com ve se’n va. Però això no té sentit! Ara està en el penúltim vagó, suposo que d’un moment a l’altre passarà a aquest vagó.

No, no ve. Merda! Però, com és que ningú sembla sorprès? Això no pot ser de cap manera normal. I segueixen sense dir res pels altaveus, almenys podrien dir quan creuen que trigarà el metro a arrancar.

Vint minuts parats i uns cinc minuts des que la llum s’ha quedat quieta en el següent vagó. Em sona d’alguna cosa però no ho puc recordar. Ja ho tinc! Segur que deu ser d’alguna conversa que dec haver sentit dels frikis de la classe parlant d’algun d’aquells còmics – o com en diguin- que tan de moda estan entre ells. Merda! Per què se’m deu haver quedat.

diumenge, 30 de maig del 2010

El somni (Part 3)

De sobte em desperto cridant de pur terror. Déu meu! Quin malson més horrorós! Com he pogut somiar una cosa com aquesta?! Per sort tinc molt mala memòria i d’aquí una estona ja me n’hauré oblidat. Miro el rellotge i veig que encara falten deu minuts perquè sigui l’hora d’aixecar-me per anar a l’insti. Buf! Només hagués faltat que per culpa d’aquest malson arribés tard a classe. Val més que aprofiti aquests deu minuts extra que tinc per decidir quina roba em posaré avui. Sí, em sembla que em posaré la blusa blanca i la faldilla vermella; combinen molt bé.

Merda! Se m’ha escapat l’autobús! Per què m’havien d’entrar ganes d’anar al bany just abans de sortir de casa? Ara hauré d’anar al carrer Astaroth a agafar el metro. Per què ha de trigar una mitja hora a passar el pròxim bus?

Va! Si m’afanyo a baixar les escales encara podré pujar al vagó abans que es tanquin les portes i segurament arribaré a temps a classe. Sí! S’han tancat just un cop he entrat al vagó, sembla que dintre de tot la sort em somriu.

Gent. No m’agrada agafar el metro a aquestes hores perquè sempre està ple i més si vas a l’últim vagó o bé en el primer, però no tenia temps per córrer fins a arribar al penúltim. Calor. Odio que sempre faci tanta calor en el metro, i si a sobre en el vagó hi ha molta gent, la temperatura puja encara més. Lent. Sembla que cada cop que agafo el metro, aquest vagi més lent. Espero que no s’espatlli. Merda! S’ha aturat! Espero que només siguin uns segons.

Ja fa més de deu minuts que està parat. Merda! Per què hauré pensat abans que tant de bo no s’espatlli, si sempre que un pensa alguna cosa per l’estil, tot just ho ha pensat succeeix. Si triga cinc minuts més a arrencar segur que faig tard. Merda! Faig tard! El primer retard en els quatre mesos que portem de curs.

No haurien d’informar d’aquesta averia -o el que sigui- pels altaveus? No, suposo que no deu ser necessari o almenys no sembla que ningú li doni importància. Tot i això, sempre he sentit a la gent queixant-se de que els trens sempre van amb retard. Sí, deu ser això, els metros van tant malament com els trens i la gent ja s’hi ha acostumat i no li dóna cap mena d’importància. Per què han de ser tant conformistes? Així només aconseguiran que les coses no canviïn.

divendres, 21 de maig del 2010

El somni (Part 2)

Tot fosc... Enmig d’un túnel... L’escena em resulta familiar però no caic de que em sona. No, sí que ho sé, però em fa por adonar-me’n, és bastant semblant al meu somni. Altre cop “somni” i no “malson” i de nou no sé explicar el per què d’aquest terme tant poc adient. Com si algun poder superior s’hagués assabentat de que m’havia adonat de la similitud amb el somni –sant tornem-hi que no ha estat res- de sobte s’encén el llum del primer vagó. Del primer vagó? No? No ho sé. No entenc el que passa. Per què s’estan il•luminant els vagons amb tanta rapidesa? No. Per què la llum es desplaça d’un vagó a un altre, deixant l’anterior en la foscor que es trobava fins fa uns moments?

Deu fer uns cinc minuts que la llum s’ha quedat parada en el penúltim vagó, però, encara que ja fa més de vint minuts que el metro està aturat i que pels altaveus no s’ha dit res referent a aquesta averia, totes les persones que veig es veuen normals, com si no passés res d’estrany, com si el metro funcionés normal i no portessin quasi mitja hora parats en un túnel, tampoc sembla que s’hagin fixat en l’estrany comportament de la llum, talment com si tots els llums estiguessin encesos i no s’haguessin apagat en cap moment. No puc més. Aquesta normalitat dins de l’anormalitat amb que em trobo és insofrible.

Llum movent-se... Un metro parat durant quasi tres quarts d’hora sense que ningú sembli adonar-se’n... Un somni que se’m repeteix cada nit des de fa mesos... Només jo, un noi normal, és conscient de tot el que passa... Sembla l’argument d’un anime bastant dolentot. Només falta que ara aparegui una criatura sobrenatural, que m’expliqui que sóc l’únic que pot salvar el món d’una catàstrofe apocalíptica, per saber que finalment el meu malson ha canviat. Ei! He dit malson?

- Sí, has pensat malson.

Què ha estat això? M’ha semblat escoltar una veu dins del meu cap. Sembla talment l’escena del principi d’algun videojoc.

- Sí, ho sembla realment. Però no ho és pas.

Ai mare! Hauré jugat massa a la consola? No, espera! La veu ha dit que no és el que sembla. Llavors, què és?

- Si fos un videojoc qui et parlaria seria un déu antic que ha estat derrotat i que t’ha escollit perquè acabis amb qui l’ha vençut i, així, assegurar-se que el seu assassí no pugui destruir el planeta. Sinó és això, què creus que deu ser?

No pot ser! He tornat a escoltar la mateixa veu però no hi ha ningú especial aquí, al meu costat! Què ha dit? L’escena típica d’una èpica aventura per salvar el món... El contrari seria... No! No pot ser! El monstre mata a l’heroi abans que sigui elegit per una força superior.

- Quasi l’encertes, però no. No. No sóc un monstre. Sóc el dimoni.

dissabte, 15 de maig del 2010

El somni (Part 1)

Ja faltava poc per arribar al final d’aquell túnel fosc, de mica en mica la llum de la sortida m’anava enlluernant però seguia el tros que em quedava per deixar enrere, d’una vegada per totes, aquell camí que estava acabant de recórrer a les fosques, encegat per la llum que em venia a trobar després d’haver estat tant temps en l’obscuritat.

Per fi estava travessant la llum!! Però, just en aquest moment, com sempre, em despertava al meu llit i m’adonava que tot havia estat un somni. No, no un simple somni. No. El somni. Sembla impossible que després de tantes setmanes somiant el mateix cada nit, sempre tingui la sensació que estic despert i vivint el terror d’aquest somni. Somni... Per què l’anomeno cada vegada d’aquesta manera i no “malson”, quan se’ns dubte voldria oblidar-ho i, sobretot, deixar de tenir-lo dia sí dia també? Potser perquè el meu inconscient sabia que era important però no el per què. Si almenys pogués recordar com em ficava en aquell lloc, per què hi anava, on era, on desembocava, quina relació té amb mi? Però sóc incapaç de respondre cap d’aquesta preguntes. No obstant això, alguna cosa em diu que és important, potser un avís, però qui sap. Igualment si segueixo estira’t al llit no solucionaré res i només aconseguiré tornar a fer tard a l’institut per enèsima vegada.

Avui el metro torna a estar ple de gent o, més ben dit, l’últim vagó torna a estar a rebentar mentre que el penúltim està força ple però sembla que s’hi pugui respirar millor. De sobte s’apaguen els llums i el metro s’atura. Ara ja és més que segur que em perdo mitja classe, però no s’hi pot fer res; sóc així, impuntual.

Ja fa més de deu minuts que el metro no es mou i com que no està parat en cap parada, sinó al mig d’un túnel, no puc baixar i acabar el recorregut a peu o amb autobús. És estrany que pels altaveus no diguin res de l’avaria però tan és, el fet de saber que passa no canviaria la situació. Fa massa calor i hi ha massa gent o potser és que vaig massa abrigat però tinc unes ganes boges de sortir d’aquest vagó.

divendres, 1 de gener del 2010

Un any nou...

El començament d'un any nou sempre és una oportunitat per reflexionar sobre què voldries canviar de la teva vida o com voldries comportar-te, què voldries fer que no has fet, etc. Però també és una bona ocasió per adonar-se de tot el que has aconseguit, has guanyat, alló que vols continuar i, en resum, que ha valgut més la pena de l'any que ha acabat i què vols que segueixi en aquest aquest nou.


Al cap i a la fi, un any nou no és res més que un pàgina (o un llenç) en blanc que un cop hagin passat 365 l'hauràs omplert amb les vivències que hagis tingut com a conseqüències de les teves decisions. No cal pensar com l'ompliràs sinó deixar-te anar i fer cas del teu desig que et guiarà cap a la felicitat, sempre hi quan el bon judici no vagi pel seu compte. El pitjor en que es pot convertir aquesta blancor és una breu modificació que mantingui el seu color original. L'any, com a mesura del temps, està perquè visquis la teva vida i al mirar tots els fulls (quadres) que has deixat enrera puguis llegir una història plena de situacions, sensacions i vivències diferents que et faci sentir viu per tot el que has viscut.


Poderu trobar la lletra de la cançó en el aquest enllaç.

Feliç 2010!!


Què faràs d'aquest any en blanc?