Viatjant

Quan tries fugir tens dues opcions: mirar enrera o clavar la mirada en el camí que tens davant. Potser estic fugint des de fa temps però la meva mirada encara contempla el passat, el que havia estat el meu món i tot el que va fer que fos com era. Però ara ha quedat enrere, tot i que no del tot, algunes persones, alguns llocs segueixen formant part de mi com si es tractés d'un dels píxels que componen el que veus a l'ordinador.


Sabia que ja feia molt que hauria d'haver arribat a la cruïlla del riu Aldun però encara no el veia, però el que realment el preocupava no era el fet de no estar allà. No, el que el tenia neguitós a més no poder era el simple fet que encara no havia vist cap rastre del riu. Mirés on mirés no veia res més que arbres, arbustos, fulles, la llum taronjosa del sol, algun ocell o insecte que passava volant o la silueta d'algun animal. Quan s'havia perdut? Quin camí havia d'agafar? Encara l'estarien esperant? L'haurien donat per mort? Pensarien que era un traïdor? Va abaixar la mà cap al cinturó per assegurar-se, per enèsima vegada, que el pergamí seguia allà. Va sospirar d'alleujament, una vegada més, al comprovar que no l'havia perdut, però cap dels seus dubtes l'havia abandonat. No podia abandonar la missió que li havien encarregat per cap motiu però si no l'esperaven la missió es convertiria en un objectiu impossible. Quan li van encomanar que portés aquell missatge a en Tòmida sabia que alguna cosa poderosa s'acostava i que podia ser que es trobés alguna patrulla enemiga explorant aquella zona amb l'esperança de trobar per allà algun senyal que delatés que la gent d'en Roc hi havia estat però el que mai s'hauria imaginat era que a mida que avancés per aquelles terres, veuria com els animals fugien esporuguits de quelcom que no podia veure però que sens dubte ells notaven i que ell només era capaç d'intuir. Li semblava que els déus s'havien enfandat i havien enviat la seva ira contra els homes. Què pensaven fer-los-hi? Ni idea, però en planejaven alguna. Per què havia de ser així? No, no ho sabia però fos el que fos que fes fugir els animals no era d'aquest món. Alienigena? Potser. Sobrenatural? Podria ser. Però no hi havia temps per perdre pensant en tot això només podia fer una cosa: continuar caminant amb l'esperança d'arribar a lloc. No a la cruïlla del riu sinó al campament d'en Tòmida.


Aquest text pretenia valdre's per si mateix però a mida que l'escrivia em semblava que l'ambientació i la situació es podia aprofitar com a continuació d'una història que vaig escriure la setmana passda i he reaprofitat els noms per convertir-lo en una mena de segona part.