Tal com m'ha proposat la Nine publico ara el que podríem anomenar "primera part" de la història que vaig publicar en l'anterior anterior. El tema de "personal" va perquè segons com s'agafin els textos poden ser una metàfora del meu present: en "S'acosta" era l'avís que tancaria el bloc on ho vaig publicar i en "Viatjant" simplement el camí cap on destí/objectiu; el futur. Dit això us deixo amb la història.
Estimat Tòmida,
El moment que tant hem esperat arribarà abans del que t’imagines; molt abans de l’equinoci d’hivern, potser abans que comenci el novè mes. Que com ho sé? Ahir em va venir a veure la Fitó, te’n recordes d’ella? Tots dos i els nostres homes li devem la vida gràcies a les advertències que ens va fer sobre el pla dels Himeus. Si no fos perquè se li han endurit les seves faccions seguiria igual que l’únic cop que la vam veure, quan ens va anunciar que els nostres noms es farien famosos en poc temps, tan de bo s’hagués equivocat!! Et deia que la Fitó em va visitar ahir i precisament les paraules que em va dir són el motiu que m’ha dut a córrer el risc d’enviar-te aquesta carta. Sí, encara que qui te l’haurà donat (o almenys a qui li he confiat la missió d’entregar-te-la) ha estat el meu propi fill. Va començar a parlar amb aquella veu llunyana i melodiosa, que tan ens va sobresaltar, i em va dirigir, durant la breu trobada que vam tenir, aquella mirada que et feia pensar que aquest temps no és el seu i que enyora tornar a vés a saber quina era. Em va dir que havia entrevist que havia de deixar enrere el seu amagatall (m’agradaria saber quin perill corre per haver de viure amagant-se) i deixar enrere la poca seguretat de que gaudia per trobar-se amb mi. Enmig del camí va somiar amb un fort vent que eliminava tot rastre de vida que trobés a la superfície, les muntanyes canviaven de fisonomia al rebre una vegada i una altra les seves estampides, les cabanyes i les nostres llars volaven com si fossin bales de canó que han estat disparades.... Tot rastre de civilització desapareixia com les nostres petjades al terra quan comença a ploure. En un principi no estava segura o, millor dit, es negava a creure que era la premonició que esperava però a mida que anaven passant els dies començava a notar una breu brisa que es despertava des de tots els punts cardinals i que de mica en mica, quasi inapreciablement, anava guanyant en intensitat. Sempre segons el que em va explicar –ja saps que sempre l’envoltava un halo misteriós, màgic, sobrenatural...- els esperits de la natura li confirmaven que s’acostava el final d’aquesta era. Vaig preguntar-li sobre el que ens havia dit que conduiríem als nostres iguals a una nova edat i el que em va respondre va ser “I ho fareu. El que no sé és en que consistirà aquest canvi ni les conseqüències que portarà.” No sé que n’opinaràs però a mi em sembla que quan parlava del vent no es referia als nostres exèrcits rebels i aliats destruint el règim establert en aquest món i canviant-lo. No, tinc la sensació que el que va somiar no s’ha d’interpretar de cap manera sinó és literalment i, per tant, el millor que podem fer és amagar la nostra gent sota terra tant aviat com sigui possible o en quan notem que aquest vent (si és que uns humans normals com nosaltres el podem notar) pren prou força com per acabar amb tot.
T’he dit que t’enviava el meu fill amb aquesta carta perquè crec que és l’únic dels que tinc plena confiança que serà capaç d’esquivar o sobreposar-se als perills i aconseguir reunir-se amb tu. No cal que tu digui però transmet aquesta carta als nostres aliats perquè sàpiguen el perill que hi ha i decideixen si prenen mesures per intentar salvar la seva gent com faré jo o bé si prefereixen seguir amb el pla previst. T’ho demano a tu perquè estàs en millor situació que jo per fer-ho.
He començat dient-te que el moment en que la nostra revolució haurà acabat s’acosta però tinc por que no sigui tal com esperem i envés de canviar el règim actual haguem de recomençar la nostra civilització. Espero i desitjo que el meu món, el nostre món, no es vegi amenaçat per cap perill més gran que l’existència de l’ésser humà.
Llibertat, respecte i igualtat!
Roc Salbetta
Estimat Tòmida,
El moment que tant hem esperat arribarà abans del que t’imagines; molt abans de l’equinoci d’hivern, potser abans que comenci el novè mes. Que com ho sé? Ahir em va venir a veure la Fitó, te’n recordes d’ella? Tots dos i els nostres homes li devem la vida gràcies a les advertències que ens va fer sobre el pla dels Himeus. Si no fos perquè se li han endurit les seves faccions seguiria igual que l’únic cop que la vam veure, quan ens va anunciar que els nostres noms es farien famosos en poc temps, tan de bo s’hagués equivocat!! Et deia que la Fitó em va visitar ahir i precisament les paraules que em va dir són el motiu que m’ha dut a córrer el risc d’enviar-te aquesta carta. Sí, encara que qui te l’haurà donat (o almenys a qui li he confiat la missió d’entregar-te-la) ha estat el meu propi fill. Va començar a parlar amb aquella veu llunyana i melodiosa, que tan ens va sobresaltar, i em va dirigir, durant la breu trobada que vam tenir, aquella mirada que et feia pensar que aquest temps no és el seu i que enyora tornar a vés a saber quina era. Em va dir que havia entrevist que havia de deixar enrere el seu amagatall (m’agradaria saber quin perill corre per haver de viure amagant-se) i deixar enrere la poca seguretat de que gaudia per trobar-se amb mi. Enmig del camí va somiar amb un fort vent que eliminava tot rastre de vida que trobés a la superfície, les muntanyes canviaven de fisonomia al rebre una vegada i una altra les seves estampides, les cabanyes i les nostres llars volaven com si fossin bales de canó que han estat disparades.... Tot rastre de civilització desapareixia com les nostres petjades al terra quan comença a ploure. En un principi no estava segura o, millor dit, es negava a creure que era la premonició que esperava però a mida que anaven passant els dies començava a notar una breu brisa que es despertava des de tots els punts cardinals i que de mica en mica, quasi inapreciablement, anava guanyant en intensitat. Sempre segons el que em va explicar –ja saps que sempre l’envoltava un halo misteriós, màgic, sobrenatural...- els esperits de la natura li confirmaven que s’acostava el final d’aquesta era. Vaig preguntar-li sobre el que ens havia dit que conduiríem als nostres iguals a una nova edat i el que em va respondre va ser “I ho fareu. El que no sé és en que consistirà aquest canvi ni les conseqüències que portarà.” No sé que n’opinaràs però a mi em sembla que quan parlava del vent no es referia als nostres exèrcits rebels i aliats destruint el règim establert en aquest món i canviant-lo. No, tinc la sensació que el que va somiar no s’ha d’interpretar de cap manera sinó és literalment i, per tant, el millor que podem fer és amagar la nostra gent sota terra tant aviat com sigui possible o en quan notem que aquest vent (si és que uns humans normals com nosaltres el podem notar) pren prou força com per acabar amb tot.
T’he dit que t’enviava el meu fill amb aquesta carta perquè crec que és l’únic dels que tinc plena confiança que serà capaç d’esquivar o sobreposar-se als perills i aconseguir reunir-se amb tu. No cal que tu digui però transmet aquesta carta als nostres aliats perquè sàpiguen el perill que hi ha i decideixen si prenen mesures per intentar salvar la seva gent com faré jo o bé si prefereixen seguir amb el pla previst. T’ho demano a tu perquè estàs en millor situació que jo per fer-ho.
He començat dient-te que el moment en que la nostra revolució haurà acabat s’acosta però tinc por que no sigui tal com esperem i envés de canviar el règim actual haguem de recomençar la nostra civilització. Espero i desitjo que el meu món, el nostre món, no es vegi amenaçat per cap perill més gran que l’existència de l’ésser humà.
Llibertat, respecte i igualtat!
Roc Salbetta
3 comentaris:
Ei! ^^
Me'n alegro de que consideressis la meva proposta i que hagis publicat la primera part del text, la veritat és que ajuda molt a entendre-ho :)
"Espero i desitjo que el meu món, el nostre món, no es vegi amenaçat per cap perill més gran que l’existència de l’ésser humà."
Aquesta frase i el paràgraf que la conté són les parts que més m'han agradat, el concepte que transmenten, vaja.
Per altra banda, has acertat dient que dic més del que escric en la meva última entrada. I pel que dius de que ser feliç no és fàcil... Es pot conseguir. I, potser el que és més difícil és aceptar que la vida és una i que també s'ha d'arriscar una mica. Això ho dic perquè a vegades ser feliç significa deixar algunes coses enrere i/o implicar-se en altres coses com mai s'havia fet. És una mica de por al canvi el que fa difícil assumir ser feliç. Però un cop s'ha superat aquesta fase llarga i a base de molta reflexió, entens que viure sent feliç es pot convertir en un fet tan agradable que sembla molt, molt fàcil.
Crec que m'he allargat massa, però no podia resumir-ho en poques paraules, és una mica complex... jeje.
Que vagi bé, Sora!
Ostres, quin bloc més colorista! Me n’alegro de que hagis decidit seguir a la blogosfera compartint els teus relats ^^
Per cert, d’on et ve el nom de Sora? Si, es pot saber, clar!
Continuaràs la història sobre el cataclisme, doncs? Pot ser interessant... Jo estic intentant escriure alguna cosa llarga i coherent, però sembla que jo i aquests dos adjectius no podem anar junts. Ja veus, el bloc només l’actualitzo un cop al mes! xD
En fi, espero llegir-te aviat ^^
Cuida’t!
Nine, tens raó amb que aquest text s'entén més l'anterior però com em dius més endavant "deixar algunes coses enrere" és el que he mirat de fer amb l'anterior blog i per això en un principi no he posat aquesta història.
Sobre el que dius de ser feliç... potser tens raó (bueno... amb el que la vida és una tens tota la raó dle món) però suposo que es necesita per plantejar-te bé les coses i com bé dius arriscar-se, llençar-se sense saber si valdrà la pena o no. Tu dius que és una mica compleix però jo afegiria que és un tema per parlar-ne llargament i que dóna molt per dir.
No et preocupis per allargar-te "massa" perquè si el que es diu és interessant no t'enrotlles massa jj
Éfride, espero que amb això de colorista vulguis dir que t'agrada jj La veritat és que quan vaig abandonar la blogosfera ja sabia que hi tornaria ;)
Sora... té dos significats un és el nom del protagonista de la saga de videojocs Kingdom Hearts, tot i que el nom no ve d'aquí sinó del seu significat en japonés: cel. I cel pot voler significar moltes coses si hom si para a pensar jj
En principi no la continuaré perquè era una història d'una única entrada però ja has vist que al final han sigut un parell. La veritat és que fer una història llarga em fa una mica de por perquè tinc una fanfic a mitges de Harry potter i mai trobo el moment de continuar-la :$ Però amb ella vaig descobrir que el que em costa més és fer descripcions i el més segur és que aviat 8(la vull revisar bé) publiqui una història que està feta pràcticament de descripcions, si te la llegeixes ja em diràs que et sembla ;)
Cuideu-vos molt!!
Sora
Publica un comentari a l'entrada
Benvolgut lector, espero que et sentis lliure per fer qualsevol comentari i que no t'estiguis de fer-lo.
Gràcies pel temps que m'has dedicat!
Sora