dilluns, 26 d’octubre del 2009

L'autoenemic

[Et recomano escoltar la peça musical del final mentre llegeixes l'entrada]

Agafa un mocador, però, en realitat, no el necessita; no es poden eixugar les llàgrimes que no existeixen. Plora en silenci, per dins, sense llàgrimes ni tremolors ni crits. Impassible, sense que ningú se n’adoni. Sap que no està sol, té la seva gent, però en aquests moments se sent lluny d’ells. Es tanca en el seu micromón on l’únic habitant és ell mateix, ningú més ha arribat a estar-hi. Alguns han estat invitats i, en algun cas, s’hi han quedat. Però no ara. Ara ha fet fora a tothom , vol estar en el seu refugi tot i que sap que en realitat és una presó on ell mateix és el pres i el guarda que el controla.

Fa un temps no s’hagués imaginat que estaria sol en el seu món, aïllat del món de la gent. Tanta gent que hi habitava, tantes converses, tanta alegria i passió que ara només són melancolia i tristesa perquè se n’han anat. Per què? La gran pregunta que no sap respondre’s i que no sap si algun dia trobarà la resposta, de la mateixa manera que pensa que potser qui li hauria de respondre (tot i que sap que no ho farà) tampoc ho sap i, el que li fa més mal, li és igual. Pensant-hi massa (una mala costum que ha agafat) es pregunta si l’autèntic culpable no és el temps. Sí, el temps que sempre corre, que mai para, que tot ho canvia. Pensar que eren tant propers i que de cop són dos estranys que no saben (o almenys ell) com han arribat a aquesta situació. Per què ho ha volgut així, per què el silenci va agafar la paraula, per què el fals optimisme no acceptava la realitat, per què la tossuderia no es cansava de provar sort, per què l’obsessió va aparèixer amb tanta força.

Només pot fer una cosa: creuar els dits i desitjar que algú s’adoni d’aquesta situació i no dubti a destrossar la seva presó amb tota la força que sigui capaç. Mentrestant ell seguirà pensant en el passat recent, en el per què un adéu precipitat, antinatural, d’algú molt important no el pot acceptar tot i que sap que és el que ha de fer.



Àlbum: Original Soundtrack Final Fantasy VII

4 comentaris:

Éfride ha dit...

Mmm, t'ha sortit un text estrany. Tens raó, la música li dóna un to realment inquietant. Sembla molt personal, i per això fora de context em sembla que no puc opinar-ne.
De totes maneres, sentir-se com a enemic d'un mateix no és bo, encara que suposo que tots ho som, és el que té la dualitat, i tots som duals, o trials o tetraals (i no em seguiré inventant paraules).
Ah, sí, i pensar massa és una moooolt mala costum, a quants ha portat a la perdició?

Cuida't!

none ha dit...

Ei Sora! Per alguna raó no havia vist el teu nou text i per això no t'havia comentat, però ja sóc aquí, jeje

Si és un text escrit per la pròpia experiència, et puc dir que t'entenc, que és veritat que no és bo pensar molt, però també és veritat que és molt difícil deixar de fer-ho. I que hi ha dies que refugiar-se en un mateix ajuda a aclarar les idees.

Molta sort

Sora ha dit...

Després de treure una mica la pols que hi havia aquí des de la meva última passada fa massa temps :$ passo a contestar-vos.

Éfride, la veritat és que és personal però fa uns quants mesos que estava guardat (des de l'estiu més o menys)i forma part d'un jo passat.
Quan poso una cançó intento que pegui amb l'entrada o que hi aporti alguna cosa.
Desconec a quants ha portat a la perdició pensar massa però estic d'acord en que és una mala costum.

Cuida't molt!!

Ja has vist, Nine, que en part el text és fruit de l'experiència personal i puc afegirque tens raó però voldria subratllar el "hi ha dies" per remarcar que no sempre és bo.
No et preocupis pel retard al respondre jo en porto més :$ ;)

Moltes gràcies per les vostres respostes i perdó per la meva resposta tardana.

Bones festes!!

Anònim ha dit...

bon comencament

Publica un comentari a l'entrada

Benvolgut lector, espero que et sentis lliure per fer qualsevol comentari i que no t'estiguis de fer-lo.

Gràcies pel temps que m'has dedicat!

Sora