dissabte, 15 de maig de 2010

El somni (Part 1)

Ja faltava poc per arribar al final d’aquell túnel fosc, de mica en mica la llum de la sortida m’anava enlluernant però seguia el tros que em quedava per deixar enrere, d’una vegada per totes, aquell camí que estava acabant de recórrer a les fosques, encegat per la llum que em venia a trobar després d’haver estat tant temps en l’obscuritat.

Per fi estava travessant la llum!! Però, just en aquest moment, com sempre, em despertava al meu llit i m’adonava que tot havia estat un somni. No, no un simple somni. No. El somni. Sembla impossible que després de tantes setmanes somiant el mateix cada nit, sempre tingui la sensació que estic despert i vivint el terror d’aquest somni. Somni... Per què l’anomeno cada vegada d’aquesta manera i no “malson”, quan se’ns dubte voldria oblidar-ho i, sobretot, deixar de tenir-lo dia sí dia també? Potser perquè el meu inconscient sabia que era important però no el per què. Si almenys pogués recordar com em ficava en aquell lloc, per què hi anava, on era, on desembocava, quina relació té amb mi? Però sóc incapaç de respondre cap d’aquesta preguntes. No obstant això, alguna cosa em diu que és important, potser un avís, però qui sap. Igualment si segueixo estira’t al llit no solucionaré res i només aconseguiré tornar a fer tard a l’institut per enèsima vegada.

Avui el metro torna a estar ple de gent o, més ben dit, l’últim vagó torna a estar a rebentar mentre que el penúltim està força ple però sembla que s’hi pugui respirar millor. De sobte s’apaguen els llums i el metro s’atura. Ara ja és més que segur que em perdo mitja classe, però no s’hi pot fer res; sóc així, impuntual.

Ja fa més de deu minuts que el metro no es mou i com que no està parat en cap parada, sinó al mig d’un túnel, no puc baixar i acabar el recorregut a peu o amb autobús. És estrany que pels altaveus no diguin res de l’avaria però tan és, el fet de saber que passa no canviaria la situació. Fa massa calor i hi ha massa gent o potser és que vaig massa abrigat però tinc unes ganes boges de sortir d’aquest vagó.

1 comentaris:

Sora ha dit...

Feia massa que no publicava res, malgrat que tenia present el bloc i els seus seguidors.

Volia canvi la plantilla ja que, encara que fa poc que vaig crear el bloc, últimament no m'acabava de convèncer i m'ha costat molt de trobar plantilles que em convencessin i després decidir-me per una, però al final m'he quedat amb aquesta que la trobo molt acollidora, càlida, i de bon llegir. Espero que també t'ho sembli ;)

Aquesta història (tota sencera, no només aquest fragment) la vaig escriure la setmana passada però esperava una bona data per publicar-la i reemprendre el bloc, encara que a principis de juny potser hi haurà una breu parada pels exàmens però després, amb calma, seguiré com si no hi hagués hagut cap interrupció.

Cuideu-vos!!

Sora

Publica un comentari a l'entrada

Benvolgut lector, espero que et sentis lliure per fer qualsevol comentari i que no t'estiguis de fer-lo.

Gràcies pel temps que m'has dedicat!

Sora